Són dues preguntes que molta gent es pot fer i que són
difícils de contestar.
Quan a un pacient se li diagnostica que pateix una bipolaritat,
segurament és quan es deu fer aquestes
dues preguntes, doncs fins que no s’arriba a aquest diagnòstic, deu haver
passat per diferents estats anímics molt complicats.
Un trastorn bipolar està catalogat com una depressió amb
episodis de mania o hipomania. La persona bipolar té estats depressius i estats d’eufòria (aquests últims anomenats fase
de mania). Segons Bertram Lewin la mania és un fenomen regressiu,
pel que es torna a un nivell anterior de funcionament del jo en el qual la relació amb la
realitat es guia pel principi del plaer. Aquesta regressió representa una
defensa contra aconteixements associats a conflictes dolorosos, que es troben
inconscientment associats amb conflictes infantils també inconscients. En conclusió, per a Lewin la mania seria una negació inconscient d’una realitat externa o psíquica dolorosa
(incloent-hi la depressió) i portaria al pacient a una anagènesi de la
realitat.
Els pacients bipolars es caracteritzen per una
personalitat narcisista, el que implica bàsicament una necessitat exagerada
d’autoestima. També aquest processament distorsionat es tradueix en manifestació d’imatges i pensaments, tant
automàtics com voluntaris de contingut excessivament optimista o grandiós (“tindré èxit amb tot el que faci” “tot el que faig esta bé” “tots els meus companys de treball pensen que sóc
meravellós” etc.).
Definició detallada i més informació aquí.
Mª Rosa Planell
Psicòloga del Fiss