La primera
sessió amb un nen serveix per conèixer-nos. Li demano que m’expliqui quines
coses li agrada fer, com creu que és… també li pregunto si sap qui sóc i per
què ha vingut. I moltes vegades, la resposta és alguna cosa semblant a: “m’han
portat aquí perquè sóc dolent, sóc un gandul, a l’escola em diuen que sóc tonto, sóc mentider, no paro mai quiet,
sóc una pesada, etc.”
Un nen no és ruc,
de vegades té més dificultats en l’àmbit acadèmic, per exemple.
Un nen no és
dolent, sinó que el seu comportament és dolent.
Un nen no és
gandul, sinó que de vegades li costa fer les coses.
No són dolents,
ganduls, tontos, pesats, desordenats,
mentiders… sinó que en aquest moment actuen així. Hem de canviar el nostre
discurs i fer referència al comportament i no al nen: “no m’agrada que no facis
cas a la mestra, avui no pares de queixar-te, la teva habitació està molt
desendreçada…”.
Caldria que
vigiléssim més a l’hora de parlar amb els nens i nenes, o davant d’ells. Els
nens s’ho creuen i es fan seu allò que han sentit. Hem d’intentar evitar
etiquetar-los. Hi ha moltes maneres de dir les coses i especialment amb els
nens, és important mirar de no ferir innecessàriament els seus sentiments amb
la nostra manera d’expressar-nos.
Les paraules tenen un gran poder i per això
és crucial buscar la manera de poder comunicar allò que volem transmetre
evitant les connotacions negatives.
La major part
de les vegades, les etiquetes les posem de manera involuntària, però si els
familiars i amics les van repetint, el nostre fill (de manera inconscient
també) actuarà cada dia com si allò que ha sentit tantes vegades, fos veritat.
Perquè s’haurà acabat creient tant les etiquetes que els altres li han posat
que només sabrà actuar d’aquesta manera. Arriba un moment que les etiquetes
encasellen i limiten el seu comportament. Els nens acaben en aquesta casella en
resposta a les expectatives que els altres han posat sobre ells.
A tots ens han
posat alguna etiqueta a sobre. I de vegades és difícil treure-se-la ja que amb
el pas del temps ja ens hem acostumat a portar-la. Però tots hem de fer un
esforç i perdre aquesta mala costum d’etiquetar a la gent. Amb la pràctica
trobarem noves maneres de comunicar-nos i expressar-nos més adequadament, tot i
que al principi pugui costar, perquè són hàbits que ja tenim adquirits i costa
reflexionar i buscar les paraules abans de parlar.
Si deixem de
subestimar el poder de les nostres paraules ajudarem a construir un bon
autoconcepte en els infants i una millor autoestima.
Montse Grau
Psicòloga Infanto-juvenil
Col.18093